jueves, 25 de abril de 2019

Quadern per a Joan

Campos vs. Alonso 

Durant dos o tres anys, els poetes Manel Alonso i Joan-Baptista Campos van bescanviar una mena d’epistolari en què, a partir dels versos del segon, el primer li remetia un poema amb el qual apaivagar l’estat malaltís de l’altre. Joan Campos patia aleshores una malaltia que se’l va emportar per davant en un tres i no res. Un dia em va dir que ajornarem una cita en què havia d’intervenir al Taller d’Escriptura creativa de la Universitat Jaume I (en el qual també ha participat en tres ocasions Manel Alonso), perquè havia de fer-se uns reconeixements mèdics i en poc de temps ja no hi havia remei. Per sort, va complir amb el que s’havia compromès i vam gaudir de les seues paraules a la Llotja del Cànem. Tanmateix, uns mesos després, potser la darrera setmana que va xafar el carrer, també vam quedar: llavors, va passar per davant, a un metre escaig, i no el vaig reconèixer. No et vaig reconèixer, Joan; no t’ho vaig dir, però estic segur que m’ho vas llegir en la mirada. D’altra banda, em quede amb els viatges i els llocs que compartirem, al mateix temps o no (des de Pedreguer a Istanbul o a Saigon), i tants d’altres gràcies a la nostra afició a recórrer tant la terra nostrada com l’exòtica. 


        Campos és el poeta del Grau de Castelló ―tot i que va nàixer a Xàtiva― i li devem poemaris essencials per a la poesia actual. Alonso, en Quadern per a Joan (Neopàtria, Alzira, 2019), agafa alguns dels seus versos i els glossa, els explica, els comenta, els aclareix... També li contesta amb pretesa immediatesa per donar-li la raó (IV) sobre alguna qüestió tot convertint-lo en personatge; d’altres, en tercera persona, il·lustra (VI) el que les doloroses paraules de Campos deixaven caure; d’altres s’uneix per compartir un camí o una experiència (V). No amaga Alonso la inevitable fi que se li acosta al castellonenc (VII), rere la qual ens han quedat uns versos que sempre ens acompanyaran. 

        Campos era metge i sabia el que aviat li passaria i li ho rebla ―es pot ser més sincer?― el poeta de Puçol en afirmar que “la llum et crida” (VIII). Per això Alonso li ho escriu en primer plànol: “et veus obligat a aprendre una nova drecera”, i el converteix en “timoner” (VII), l’esperança del qual, un “pit-roig” (X i XXII), s’ancora en els mots. 

        La mà d’Alonso vol ajudar a vèncer la por que manifesta Campos a enfrontar-se a “un regne obscur, més enllà”. “No patisques” (IX), li diu com un pare ―ací un amic― que amb el parlar, posant-li nom a les coses, malda per conjurar la fel i el dol que l’arrosseguen. 

        No s’oculta el xoc contra la immediata realitat, la que dictamina un TAC (XVI), i al davant s’alça un mur que pregona com “no existeix la felicitat” (XVII). Contra la por, però, hi haurà la paraula dita i escrita: “et pareixerà / que estàs sol, / però ets amb la teua obra” (XXI). 

      Alonso no sempre s’enganxa a les cites de Campos; també es deixa dur (XXIV-XXIX) per la reflexió, conscient de com la paraula demana eixamplar-se per plantar-li cara al temps que s’escapa. No defuig al·ludir als “braços de la parca” ni a com la vida trontolla “en la frontera / entre l’esperança i la desfeta” (XXIX). Les coses clares: la situació és extrema i tots dos ho saben, no calen versos que disfressen, tot al contrari. 

      I, per damunt de tot, hi ha la mà ampla, con un pa redó a la boca de la fleca, que acompanya el malalt acomboiant-lo amb l’amistat. Com la veu que li diu” Descansa, / recompon les teues forces. / Escolta, no estàs sol” (XXXIV). 

       A la fi, ens resta una remor que ens diu com el poeta Alonso no només es dirigia al poeta Campos. La sinceritat dels seus versos ens alerten que sempre aconsellem allò que ens convé a nosaltres; car, quan dialoguem, també ho fem amb nosaltres: el poeta, el bon poeta, sempre li parla a l’espill. 

PASQUAL MAS 
www.pasqualmas.com

domingo, 28 de octubre de 2018


Poemari per a ociosos
Manel Pitarch
Premi Ibn Hazm,
Bromera, Alzira, 2017.

Després de Trajectes de desencís (Premi Jacint Verdaguer, 2003) i de Primavera entre les runes (Premi Marc Granell, 2015), aquest Poemari per a ociosos constitueix un pas molt important dins la trajectòria poètica del professor i poeta de Vila-real Manel Pitarch Font.
          Poemari per a ociosos és un llibre de títol amb ressò fusterià (Diccionari per a ociosos) —cosa que rebla en cada encapçalament de secció amb una cita de l’intel·lectual de Sueca— emmarcat per un pròleg i un epíleg que abracen quatre seccions amb un nombre irregular de poemes en cadascuna. ¿com no sospitar que Fuster fa com Virgili en l’obra de Dant? Pitarch recolza el seu missatge en nombroses referències culturalistes bé de caire mitològic (Atalanta, Tànatos, Leteu...), bé de caire hermenèutic amb referències lingüístiques (el verb, els fonemes...), retòriques (sinestèsies...), semiòtiques (signes...) i enciclopèdiques, com ara l’apartat inspirat en Hesíode i les edats de l’home explicitades pel poeta grec en Els treballs i el dies.
          Al pòrtic, a mena d’advertència per a caminants, constata com la tossuderia del present cancel·la el vol dels somnis que ens catapulten cap al futur.
La primera part, “Edificis de paper”, és una poètica en què el protagonisme de les paraules avalen la vida, són vida mateix; més enllà del que designen, com si li atorgaren un efecte màgic que fera que, en ser pronunciades, es creara davant nostre allò que tot just hem anomenat, i així, el vers és “efímera font de vida”. El “paper, / permeable als sentits”, dóna llum, per tant, al descobriment de la realitat. També hi troba una voluntat d’alliberar el poema de fal·làcies i de centrar-se en els símbols i en les metàfores que nodreixen el llenguatge literari.
          En “Galeria de vestigis”, Pitarch s’endinsa en el record per evocar el solatge fructífer que sosté la memòria i esdevé poema: “hi ha un llibre món, una vida poema”. Els títols dels poemes presenten sempre un aclariment en què la conjunció “o”, desproveïda de la seua funció disjuntiva, és més aviat una glossa del que predica, diguem-ne, el titular; per exemple: “La casa vella (o flaixos d’infantesa)”. Sobre els textos d’aquesta part, flota el propòsit de no oblidar (la infantesa, els jocs, les cases...) i, fins i tot, hi ha lloc per la vindicació, com a “El poble al carrer”, on hi ha cabuda per a la indignació, la llibertat d’expressió i els llocs de treball que delera la joventut.
          “Trinxera d’orquídies” se centra en l’amor i en la seua carnalitat que fa vibrar els cossos, que convida a la música del coit (“concert íntim”).
          En “El llegat d’Hesíode” proclama una vida assedegada de vivències que naix en la infantesa, fonament del futur i descobriment de la vida. Però també hi ha espai —tot entrant en una subsecció quevedesca que recorda el sonet “Amor constante más allá de la muerte”— per al camí recorregut en “l’avi”, amb el seu “cos empeltat a la cadira”. I és que el temps, com una màxima de Sèneca, tot ho dalla i “el vestit femení de fíbula / serà demà tela de mortalla”. Tanmateix, la poesia pot anar més enllà, i vet ací “el litigi metafòric de l’art contra la voluntat d’Omega”.
          Finalment, en “Epíleg” és, en realitat, una porta que s’obre al més enllà gràcies a l’escriptura, un veritable “antídot”.
          En conjunt, Poemari per a ociosos és una invitació a endinsar-se en la poètica de Manel Pitarch i a sospesar l’escandall de la seua profunditat literària a través d’un recorregut de paraules mesurades, que brollen del record i l’experiència del camí vivencial recorregut pel poeta.
PASQUAL MAS


viernes, 5 de octubre de 2018

PRIMER EJERCICIO. CURSO 2018/19


Tema: 

Yo-yo. El juguete, el egoísmo, el egocentrismo, la egolatría...
Más información

Extensión:
Entre 1.000 y 1.500 palabras. 
Sería mejor que el título no contuviera la palabra "yo-yo". 
Brevedad + originalidad. 

Plazo de entrega hasta el 19 de octubre. 

lunes, 9 de septiembre de 2013




El arte y el oficio de escribir

Un consejo: trata de ser original y, en lo posible, inteligente;

pero no temas parecer estúpido, la libertad de pensar es necesaria,

pero sólo el que no teme escribir tonterías es libre.

No seas relamido, no pulas, sé torpe y audaz.

La concisión es hermana del talento”

(Antón Chéjov)


Escribir puede ser el maravilloso viaje que elijamos para expresar nuestra creatividad, pero la habilidad del escritor se adquiere a fuerza de tropezar con no pocas dificultades, y eso lo saben todos los que intentan escribir. En estos talleres pensados para todos los que piensan que el aprendizaje de la escritura es un trabajo que requiere tiempo, los alumnos se adentrarán, profundizarán y perfeccionarán en las técnicas y en los recursos narrativos fundamentales en el oficio de escritor y que les servirán como base para posteriormente elegir el género con el que más se identifiquen. En los talleres los alumnos trabajarán todos los aspectos más relevantes a la hora de escribir: la ficción, el personaje, los diálogos, el espacio y el tiempo, la búsqueda de la propia voz…. Y, a través de la práctica, la crítica y el intercambio de opiniones, consolidarán su estilo y creatividad con la ayuda del grupo y el apoyo de sus profesores. Las mejores historias les suceden siempre a quienes saben contarlas y no al revés, que dice el escritor peruano Alfredo Bryce Echenique.

Resumen de contenidos que se pondrán en práctica
  • El arte de inventarse en la invención de ficciones
  • Manejo demiúrgico de la información: ocultación y desvelamientos
  • Personajes que justifican una historia
  • El microrrelato
  • Literatura fantástica o creación de universos autorreferenciales
  • Arquitectura de un poema: producción de imágenes. Desviación y retórica
  • El poema visual. Caligramas y ortros paisajes
  • Lámpara y espejo: tradición e intertextualidad
  • Guión básico o andamiaje para tejer la trama o tramar el tejido
  • Mester de Cibervía: la escritura en Internet
  • La lectura crítica
  • Construcción del primer personaje.
  • Consejos, sugerencias.
  • Adopción de hábitos de escritura saludables y favorables. Desbloqueo.
  • Estructura del relato.
  • El personaje.
  • Construcción en 3D textual.
  • Fisonomía, carácter, mapa de sentimientos.
  • El Diálogo.
  • Espacio tiempo.
  • Verosimilitud, sinceridad, autenticidad.
  • Técnicas de nombres raros: Flashback, omnisciencia plotpoint, etopeya, sinécdoque, estructura de cajas chinas y un infinito etcétera.
  • El Subtexto y la punta del Iceberg en la consabida metáfora de Hemingway. Manejo demiúrgico de la información: Ocultación y desvelamientos.
  • Un antes y un después. El meollo del conflicto.
  • Mundos raros, maravillosos y fantásticos. Ciencia ficción y space opera. Creación de universos autorreferenciales.
  • La desautomatización del lenguaje.
  • Literatura digital. Los nuevos horizontes cercanos.
  • Estructuras efectivas
  • Los personajes interesantes
  • Diálogos creíbles y significantes
  • Verosimilitud, sinceridad, autenticidad
  • Subtextos y conflicto
  • Mundos raros, maravillosos y fantásticos. Ciencia ficción y space opera
  • La desautomatización del lenguaje
  • Literatura digital
  • Nanorelato, microcuento, haikü, aforismo. Destilación.
  • Bibliografía útil


Páginas relacionadas
ro_raro@yahoo.es
raro@uji.es
pliegosvolantes@gmail.com


Programas de ediciones anteriores

jueves, 12 de julio de 2012

UNA



viernes, 16 de marzo de 2012

PIRAÑA



Sobre la mesa transparente del centro del salón hay un vórtice que con su lengua de iguana se ha tragado ya varios álbumes de fotos, pilas de periódicos y revistas, la televisión, una biblioteca de varios miles de volúmenes, tres aparatos de música, todas mis películas, discos e incluso las páginas amarillas. En el centro de este espacio despejado, minimalista reina el dispositivo que ha metamorfoseado en aplicaciones todos estos objetos. De tan vacía, la casa se me quedó grande así que adquirí un software menguante y me mudé al vientre de la piraña. Desde ahí os escribo.

Rosario Raro.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Imagen: Pieter Brueghel el Viejo, 1557. Los peces grandes se comen a los peces pequeños.